En aquests moments difícils per a la classe treballadora, quan ens falten iniciatives i imaginació per tirar endavant, és quan trobem a faltar persones entranyables que han desaparegut. El moment actual està agreujat per la mancança de líders en el moviment obrer. Sóc conscient d'usar un vocabulari que ja no es porta. Moviment obrer, classe treballadora… són expressions que han desaparegut del lèxic de les classes subalternes, i no diguem res d'aquella paraula màgica que posava els pèls de punta: proletaris. Potser siga un vocabulari obsolet, però sembla que també ha quedat obsoleta, o està a punt de fer-ho, la societat del benestar, sense que cap col·lectiu interessat reaccione com cal. Sí, aquella societat que ens ensenyava el benestar en una mà i en l'altra ens deia que havien caigut en desús certes actituds i expressions clàssiques del moviment obrer.
És ara, més que mai, quan em ve a la memòria Pep Linares Gomis (1918 -1995), un home de seny que va cobrir amb dignitat una bona part de l'espai públic durant el franquisme i la transició. Linares, com li déiem familiarment, era un lluitador, un polític, un sindicalista, un agitador social..., però sobretot fou un home bo. Fidel al seu ideal, sempre va ser conseqüent, i va estar compromés seriosament en tots els càrrecs que va tindre.
Des del càrrec electiu de President de la Secció Social del Sindicat del Tèxtil, vertical i franquista, defenia els interessos dels treballadors com si d'un sindicat de deveres es tractara. Quantes anècdotes de defenses personals a treballadors podrien contar-se si no tinguérem un espai tant reduït. No sé si Alcoi en general o els sindicats tèxtils en particular han dit tot el que devien de Pep Linares.
La primera volta que vaig vore a Pep va ser a la ciutat de València en la dècada dels seixanta del segle XX. Si no recorde malament, va ser l'hivern de 1966 o 1967, en una reunió clandestina amb assistència de més d'un centenar de treballadors. Era a la seu de Lo Rat Penat, quan estava a la Plaça de Manises, i alguns dels seus socis, que eren dels nostres, feren la convocatòria. Fou un lloc segur i de confiança, i va ser la primera volta que es donaven a conéixer públicament Comissions Obreres. Sempre he pensat que allò fou l'acte fundacional de CC.OO al Cap i Casal. Fou un moment històric que tinc la satisfacció d'haver participat i, principalment, de recordar-ho. Abans no coneixia Pep Linares de res però, en prendre la paraula, de seguida em vaig adonar que era alcoià, tot i que parlava castellà. En acabar l'acte m'ho va confirmar. Sense saber com li deien, no era el moment de donar-se noms, vaig quedar sorprés per la manera de plantejar els seus raonaments tan clars i tan ben estructurats.
La trobada va ser negociada prèviament amb el nucli de sindicalistes que estaven iniciant Comissions: activistes cristians i comunistes. Aquest nucli va encarregar la convocatòria a Vicent Ventura i Enric Tàrrega, tots dos del Partit Socialista Valencià en la clandestinitat. Fou Vicent Ventura, sens dubte, qui va presentar l'acte, qui moderava i qui presentava els ponents. Tant Ventura com Tàrrega, eren de la plena confiança d'activistes de tota mena que es movien per la ciutat de València, és per això que respongueren a la cita. Vicent Ventura, periodista, havia assistit el 1962 a Alemanya a una trobada d'opositors al règim franquista, conegut com El contubernio de Munich, per la qual cosa va ser represaliat i, al mateix temps, admirat per amples col·lectius de treballadors.
Aleshores, jo era vocal de la Secció Social del sindicat vertical del Metall. En una segona reunió, on va començar a estructurar-se el sindicat, em vaig atrevir a comentar el greuge comparatiu de condicions que hi havia entre els obrers de les grans i petites empreses del sector. Encara no havia acabat de dir-ho –ho conte com anècdota– em van responsabilitzar de l'àrea de la petita i mitjana empresa. Les coses anaven així de pressa. No vaig poder acceptar perquè aleshores tenia altres responsabilitats incompatibles.
De la talla de Pep Linares, recorde d'aquella època a Miquel Lluch, del Port de Sagunt, també vocal social del Sindicat del Metall. Són persones que d'alguna manera, els que patim els brutals retalls, hauríem de recordar i tindre'ls com estendard.
fran.jodo@gmail.com
|
