Els que creem en un País Valencià amb unes característiques pròpies, diferents de la resta de l'Estat Espanyol, que estan greument amenaçades i que hem adoptat una actitud militant defensant-les, estem de dol. Ha mort el darrer valencianista històric que quedava: Josep Lluís Bausset i Ciscàr (1910-2012), al qual he tingut el privilegi de tindre'l com amic els darrers 25 anys. Era el degà de tots els clàssics valencians contemporanis com Sanchis Guarner, Joan Fuster, Ferrer Pastor, Vicent Ventura, Vicent A. Estellés o Enric Valor.
Bausset va conéixer Joan Fuster pels anys quaranta del segle XX en una pensió de la ciutat de València on estaven hostatjats, el primer impartia classes en una acadèmia privada del carrer del Mar i Fuster estudiava a la Universitat. Segons Bausset, Fuster era molt tímid i parlava molt poc, a més, a l'hora de dinar i sopar seia en una taula tot sol. Bausset, que era un conversador consumat, li deia el Mut, perquè a penes parlava. A partir de coincidir tots dos en una llibreria de vell al carrer de la Nau, intimaren i des d'aleshores, fins el seu traspàs el 1992, foren inseparables.
En l’època de postguerra iniciaren una tertúlia de debat cultural i polític. Fuster i Bausset eren autèntics melòmans i, com a socis de la Societat Filharmònica de València, anaven tots els dilluns al concert que feien al teatre Principal. Com començaven a estabilitzar-se professionalment: Fuster com a escriptor i Bausset com a professor d'institut, i vivien un a Sueca i l’altre a l'Alcúdia, els dilluns s’havien de desplaçar en tren a València i aprofitaven per a prendre café junt amb altres amics i passaven la vesprada xerrant fins que era hora d'anar-se'n al concert. I això ha perdurat fins al present.
El temps ha vist desaparéixer Sanchis Guarner, Fuster, Vicent Ventura, Ferrer Pastor, Enric Valor, Josep Ibañez, etc., i ha fet incorporar-se altres membres. La tertúlia es celebra actualment a la Societat El Micalet de la ciutat de València, i el passat dilluns dia 21 de maig, amb 101 anys i 9 mesos, encara va assistir Bausset acompanyat per un company. Fou l'acomiadament, perquè el diumenge dia 3 de juny a les 21'30 va finar a l'hospital de València «Nou d'Octubre».
Bausset era un home integrat en la societat del seu poble, l’Alcúdia, i no faltava a cap soterrar, fóra molt o poc conegut. Això sí, li queia molt malament que anunciaren cap soterrar dilluns de vesprada, no volia perdre's la tertúlia ni el concert, però era tant el compromís que s'havia pres en assistir als soterrars, que s'ho deixava tot per assistir-hi. En l'humor tan valencià i sorneguer que tenia, moltes vegades abordava a l'alcalde pel carrer suggerint-li prohibir que cap veí es morira el diumenge perquè els dilluns els tenia ocupats. El destí va voler que el seu traspàs fóra diumenge i el dilluns en compte de tertúlia anàrem al seu soterrament.
No vaig a fer una llista de tots els guardons i reconeixements que Bausset ha rebut, tampoc de les activitats culturals i polítiques que ha tingut durant la seua dilatada vida. Qualsevol premsa digital o escrita d'aquests dies us dirà tot el que vulgueu saber sobre Bausset. A més a més, qualsevol buscador en informàtica us dirà les qualitats humanes i culturals molt millor que jo.
Cal destacar alguna anècdota de la seua actitud callada i constant en coses aparentment menudes però significatives. La seua resistència davant del menyspreu quotidià a les senyes d'identitat valencianes formaven el seu quefer diari. Era de les poques persones, o potser l'únic que retornava al banc, o administracions públiques, les cartes pel fet d'estar escrites en castellà. Hi ha una anècdota que podem dir pòstuma: els fills han retornat al destinatari uns telegrames de condol de la Generalitat Valenciana, d’Alberto Fabra i d’uns consellers, escrits en castellà.
La pilota valenciana, l'esport nacional del País Valencià, també sap de les seues qualitats. Si dilluns era important per a ell, per la tertúlia i el concert, no ho era menys les partides de pilota del dissabte al trinquet Pelayo de la ciutat de València. La crònica setmanal sobre la pilota a la premsa i l’homenatge que li reteren els millors pilotaires de raspall en el seu centenari ho confirmen.
La seua coherència i honestedat durant més de cent anys han sigut com una llavor que sens dubte ha de germinar i ens ha de servir de precalfament com en el joc de pilota. Agafem l'estendard que ha deixat Bausset perquè: CAVALLERS, VA DE BO!
|
