Desprès de l'angunia que els independentistes escocesos han fet passar a un ample sector d'europeus, les aigües han tornat al seu curs normal. Caldrà dir però, que la normalitat i la anormalitat són conceptes molt relatius. Un ample sector de la societat ha quedat satisfet pel resultat del referèndum d'Escòcia. Creuen que Europa continuarà unida sense que es clevillen els pilars bàsics i fonamentals de la civilització occidental. El desig d'una gran part del poble escocès ha quedat frustrat pel resultat, però ho ha acceptat pel seu tarannà i la seva cultura democràtica. Em sembla que la decisió d'independitzar-se una nació d'un estat va més enllà d'interessos ideològics, és a dir, no solament són manies d'esquerres o de dretes. Pense més bé que hi han barrejats interessos econòmics que volen tindre barra lliure per fer negocis especulatius sense control. Però caldrà afirmar també hi ha entremesclat innegables i inconfessable desitjos de poder polític. Encara que a un altre nivell, pot ser siga un exemple evident el que passa –i ha passat– a determinats poblacions del País Valencià quan s'han negat rotundament a permetre la segregació i independència municipal a nuclis poblacionals subjectes a la seva administració. Podíem fer un dossier en la lluita que hi ha hagut a certes pedanies valencianes durant molts anys perquè fóra reconeguda la seva personalitat i independència municipal.
Per analitzar temes d'actualitat i alinear-me a lloc adient, solc usar, no sé si encertadament, el compte de la vella; és a dir, em donen suficients pistes veient qui està en una opció i qui està en l'altra. De tal manera que mirant tots aquells que es van possessionar en el NO a Escòcia vaig trobar enseguida la meva opció. Si tot l'aparell social, polític i econòmic del Regne Unit ha defensat el no a la independència, vol dir que el que interessava a la gent del carrer era el si. Ho entenc així perquè les coses que els convé a ells és suficient perquè jo em desmarque. Potser que aquest argument porta certa càrrega senil, però quan determinats bancs escocesos van amenaçar canviar el domicili social a Anglaterra si guanyava el si, vaig entendre que la independència a Escòcia era la meva opció. Tota la classe política d'elit del Regne Unit va anar a Escòcia a fer propaganda del no. Tot l'aparell mediàtic d'un gran Estat va utilitzar els mitjans administratius per defensar el no a Escòcia. Si l'aparell reial no va anar, ni tan sols es va manifestar, va ser perquè tenia assegurat la continuació del vassallatge escocès.
Si això no era prou, vaig fer un llistat del País Valencià, i de l'Estat espanyol, de tots aquells que negaven la possibilitat d'independitzar-se Escòcia, i em van tornar a posar amb safata d'argent la meva opció al si. Per tant, vaig exclamar al meu interior: Visca Escòcia lliure i independent¡
No vol dir açò que no acccepte els resultats de les urnes que són inqüestionables. Però pense com el llaurador: a l'any que ve; o quan siga ho tornarem a intentar. Així és la democràcia. És de veres que la força mediàtica d'una opció i un altra ha estat molt desigual. És de veres que mediàticament s'ha valorat més els interessos polítics i econòmics de l'Europa dels rics que els sentiments nacionals escocesos que volen dirigir i administrar el seu propi futur, sense que ningú diga com han de fer-ho. Però, això és la democràcia que cal acceptar; un sistema que no és perfecte, però sense cap dubte és el menys dolent.
Altra cosa és el tractament que s'ha donat ací comparant-lo amb la decisió del Parlament de Catalunya en fer una consulta al poble català per saber què és el que pensa sobre la independència. Les comparacions són sempre odioses, sobretot, si no partim d'un mateix concepte de democràcia. En el nostre cas partim de la irracionalitat, del baix nivell dialèctic i el seu estil polític de tirar pilotes a corner. Les diferències que ens han mostrat –no sempre les correctes– les han repetit fins l'avorriment.
Inclòs els mitjans d'informació més democràtics i progressistes no han deixat suficientment clar que al Regne Unit sempre ha considerat Escòcia com una nacionalitat. L'Estat espanyol, desprès d'annexionar Catalunya a Castella pel dret de conquesta i despullar-lo dels seus drets forals, mai li s’ha reconegut altra cosa que una regió d'Espanya. El Regne Unit ha permès que Escòcia fera un referèndum particular, sense la participació de les altres nacions com Anglaterra, Gales i Irlanda del Nord, cosa que el jacobisme espanyol mai no ho ha permès i dubte que ho permeta si no canvien les coses. Desprès del referèndum guanyat pel no, sembla que el Regne Unit va a obrir un procés de descentralització, ¿ho faran també els partits espanyols desprès de la gran Diada catalana? La similitud cultural, ètica, democràtica i política d'aquells polítics amb els d'ací tenen importants diferencies.
A més, són de poc pes democràtic alguns arguments de determinats mitjans de comunicació quan diuen que les competències que Escòcia va a rebre del Regne Unit, fa 30 anys que l'Estat espanyol els ha concedit a Catalunya. ¿Qui està legitimat per dir que una nacionalitat ha d'acceptar i conformar-se en allò que li concedeix l'Estat? Les competència que té, o ha de tindre cadascú, han de ser els propis interessats els que han de decidir, lliure i democràticament, si en tenen prou o en volen més.
¿Quin valor tenen aquelles competències que ha obert un acarnissat conflicte referent a la immersió lingüística a Catalunya i al País Valencià? ¿Quin respecte i consideració té el govern espanyol a les autonomies perifèriques en matèria d'educació si no els permet les competències que els propis ciutadans volen? ¿Com és manté tants anys un ministre que pretén espanyolitzar els infants catalans? ¿Qui és el que diu que no hi ha cap semblança entre un poble i un altre? Clar que no¡
El respecte a la llibertat de les persones i a la democràcia són més importants que la Constitució, i més, si aquesta no té la legitimitat que diuen per haver-se aprovat amb evidents pressions de l’exèrcit.
Francesc Jover
|
