Pels anys setanta del segle passat, quan encara treballava de comercial en productes de belles arts, vaig presenciar un curiós incident estant en la botiga d'un client. Era una botiga situada en un carrer cèntric al costat de la magnífica plaça Major de Càceres, Moret número 5. Fernando Figueroa, que n'era l'amo del comerç, tenia aquell dia com a reclam una pintura a l'aparador que donava al carrer. El quadre era una còpia de la Dama desnuda de Goya. Quan tots dos estàvem recomptant tranquil·lament el material que li faltava reposar-lo, va entrar un guàrdia municipal, que per prudència no dic el nom, i, amb les millors maneres i professionalitat d'un agent de vigilància i seguretat, va demanar a Fernando retirar el quadre de l'escaparata. Fernando, una persona seriosa, em va mirar a mi, desprès va mirar al guàrdia amb una expressió de cara que volia dir alguna cosa així com: he noi; no veus que tinc ací un foraster? L'agent municipal argumentava que era una imatge indecent que no podia estar exposada al públic perquè escandalitzava.
De res va valdre dir-li que era una obra d'art del segle XIX, que potser no era una còpia perfecta, però la tenia en l'aparador perquè els vianants es feren una idea dels productes que es venien en aquella botiga. El guàrdia es reafirmava una i altra volta que allò era una indecència i calia retirar-lo. El que va començar amb bones maneres anava pujant de to i arribaren a encreuar-se paraules molt dures, per la qual cosa vaig creure prudent retirar els catàlegs i demés estris, i anar-me'n –dissortadament– sense comanda.
La setmana següent en arribar a casa, vaig comprar una postal amb l’obra de Goya i sense sobre la vaig enviar a Càceres amb unes lletres que mostrava solidaritat amb l'amo de la botiga i expressant el desig que el cos de correus li fera arribar el missatge mostrant-se així més tolerant que l’agent de la Policia Local. Efectivament, la targeta va arribar, i en el següent viatge que vaig fer, s'ho passarem be comentant-ho de manera irònica. L'incident va transcendir als mitjans d'informació, on la revista «Interviu» va fer un interessant reportatge.
Per altra banda, fa pocs anys férem una excursió a Roma per gaudir de l'art i la història que concentra la capital d'Itàlia. Mai no havia estat a Roma malgrat fer molt de temps que em lliuraren la fe de mosso. Després de fer visites guiades a museus, monuments i el mateix Vaticà, i observant que la majoria de pintures i escultures nuetes tenien les parts genitals tapades amb un pàmpol, vaig preguntar a la guia si aquella fulla era original a l'obra d'art o fou afegida després. Possiblement la guia va captar que no era una pregunta del tot innocent perquè no em va fer molt de cas.
Un altre cas anecdòtic quan el passat cap de setmana vaig assistir a una funció de teatre a Cocentaina la companyia Teló teatre que representava l’obra, El Plan, d'Ignasi Vidal, tot i que lliurement adaptada per Josep Miquel López. Va resultar una comèdia molt ben interpretada per tres únics personatges reunits per realitzar un projecte que no es descobreix fins el final. Mentre esperaven que els arreglaren una averia del cotxe anava desenvolupant-se un animat diàleg amb situacions absurdes, plenes d'interès i còmicament surrealistes. Per fer-se una idea cal dir que eren tres homes joves que estaven aturats i transmetien a l'espectador l'angunia de la situació i la repercussió familiar. Es donen moments tensos que posen en perill una forta amistat i a més, acosten l'espectador als problemes que està vivint quotidianament la societat. Una comèdia que, a més de fer riure, fa pensar l'espectador i sentir-se protagonista.
El problema està que un sector d’espectadors no li va agradar certes expressions del vocabulari col·loquial que usaven els protagonistes. Un llenguatge habitual al carrer o en qualsevol tertúlia, però inadequat, deien, per expresar-les en un escenari. Comentaven els actors amb la major naturalitat les voltes que follaven a la setmana, el temps que durava el polvo, i les suposades infidelitats de les seves esposes i dels propis protagonistes. Tot açò, acompanyat de diverses situacions desbaratades i d'alguna cigarreta de marihuana. Tot açò propiciava assortir en diferents ocasions la paraula testicles en els seus diferents sinònims: ous, collons, boles, etc., afegint així mateix fer-se alguna que altra palla.
Pereix ser que això va posar molt incomodes a certa gent que va quedar tant escandalitzada que va arribar a no gosar riure's i fer colla amb la resta d'espectadors. No vull entrar si era o no imprescindible al guió aquest llenguatge, però això és un altra qüestió. Tot i així, escandalitzar-se per un llenguatge col·loquial que habitualment parla tothom, des d’estudiants d'Institut fins els membres de clubs de jubilats, em pareix una actitud més coenta que la de certs rogles que bufen en caldo gelat.
Són individus que es senten agredits la seva susceptibilitat que no intente qüestionar. Però no he pogut deixar de relacionar-los i comparar-los en l'actitud d'aquell guàrdia municipal de Càceres i aquells membres de la cúria vaticana que van fer tapar en una fulla de parra els collons de diferents obres d'art.
No em feu molt de cas, però no em negareu –si això és de veres– que Ràzinguer ha admès recentment l'existència del penis té també una coentor exagerada. Em dona la impressió que són actituds més que coentes, farisaiques. És la mateixa actitut d’aquells que no són capaços d'entrar a una farmàcia i demanar en veu alta –mirant als ulls de l’apotecari– una caixa de condons; els que no son capaços de manifestar-se conta la llei Gallardón, però no tenen cap inconvenient d'agafar l'avió i anar a avortar a Anglaterra; els que donen més importància als pecats de bragueta que a les malifetes del cas Gürtel; els que consenten fer jocs eròtics fora del matrimoni, però es cuiden molt d'amagar-los; els que no tenen cap inconvenient en resar al inici d'un acte públic sabent que tots els que van no són creients; etc.
Damunt, és creuen perseguits i diuen als altres intolerants.
|
