Quan les forces vives de la «transició» espanyola van negociar el retorn de Tarradellas intentant fent-nos creure que el jacobinisme centralista espanyol s'havia acabat, s'inicià un corrent cultural nou sobre aquest tema. El cantonalisme, federalisme, mancomunitat, diversitat, etc. que tantes voltes havia fracassat, ara prenia un altra cara afegint-li el prefix pseudo. Cada volta es confirma més que el retorn de Tarradellas fou assajat a un laboratori farcit de poders fàctics. L'objectiu era fer veure que tot anava a canviar per tal que tot quedara al mateix lloc. Aquell «ja som aquí», tan emotiu i a l'hora tan ovacionat, va ser una enganyifa. El que havia d'haver fet la gentada que omplia la plaça de sant Jaume és tirar mà a la cartera per guardar-se-la. El temps va aclarint-nos-ho tot.
Poc temps desprès d'allò, un jove burgés, fill d'un modest empleat de banca, sens dubte ambiciós, catòlic progressista, organitzava una rifa política per quedar-se ell mateix totes les bolletes. Era membre d'Acció Catòlica, d'aquells que de tant en tant visitaven la moreneta a Montserrat, i també rebien la comunió de mans de l'Escarrè i altres abats. A més, sembla que queia be als electors catalans àvids de democràcia. Un home activista, que va lluitar (a la seva manera clar) contra el franquisme, dretà moderat i d'orde, acceptat per la burgesia catalana que finalment li va donar la seva confiança per ocupar la Generalitat durant més de dues dècades. Va inventar el «pujolisme», no perquè tenia l'aspecte de xic de la pel·lícula, si no per la seva actitud catalanista que prometia una autonomia per sentir-se còmodes tots els que vivien i treballaven a Catalunya, i a més, perquè fora respectada la seva identitat i cultura. No mai la imatge física, quasi perfecta, d'Adolfo Suares o Felipe González li feren ombra. Tenia carisma per embolicar la gent. Fins i tot hi havia alguns que el consideraven un home d'estat; català, però d'estat.
Al mateix temps, amb tota discreció i poca vergonya, anava fent-se ric. No feia rica Catalunya, l'aleta del seu cor, deia, ni siquiera Espanya; solament es dedicava des del seu càrrec institucional a eludir conscientment i fraudulentament impostos per guardar-se-los en paradisos fiscals. Fou la seva manera particular de crear el pujolisme, un estil de fer política que va planificar ell mateix pel seu profit. Ho havia planificat procreant set o vuit fills per consolidar un llinatge o clan de poder català. Un clan, disposat a traure rendiment al cervell clarivident del pare que des de ben jove, no sols era una màquina política, principalment era una màquina de fer «calés» trets del suor dels qui tan estimava.
No puc afirmar-ho, però sembla que els fills no han estat al seu nivell d'elaborar tècniques mafioses mitjanament ben fetes. Des de fa alguns anys se'ls està veient la cua; cosa que ha fet alertar la policia, la fiscalia o el periodisme d'investigació –o tots tres a la vegada– que s'han posat a la busca i captura d'errors comesos per enxampar-lo. El mateix que feren amb Al Capone a Xicago. No podia caure més baix el «nano» de la plaça de sant Jaume.
Si algú creu que llevant-li els càrrecs honorífics, sou vitalici exagerat, secretaries, cotxe oficial, luxós despatx, etc., queda el cas tancat, està molt equivocat. Si algú creu que llevar-li la «dignitat» humana a l’estil de qui es renta l’ànima al confessionari, està molt equivocat. Estem farts de la cultura cristiana que neteja l'ànima com una patena per a que tot seguit continue delinquint.
Altra cosa seria si fora desposseït per la justícia, ell i la seva família, del patrimoni i damunt els feren pagar un multa exemplar que fora dissuasòria per altres polítics malfactors.
La societat no pot conformar-se que li lleven solament els càrrecs honorífics. La societat ha d'exigir a la justícia responsabilitats penals, civils i criminals com a qualsevol delinqüent. El patrimoni que ha adquirit fraudulentament no podem deixar que l’envolten en una bambolla per protegir-lo socialment diferenciant-lo d'un delinqüent comú. És hora que la justícia se faça entendre pel poble.
El poder judicial, el legislatiu, l'executiu i la societat en general, tots plegats tenen ara l'ocasió per fer valdre l‘inqüestionable sentit comú que tots els individus són iguals davant de la llei. A més, hem de fer que aquest cas servisca d'exemple per abordar delictes tan grossos o més del que estem comentant. Una bona passada de granera a la corrupció valenciana és el que havia d'abordar-se tot seguit. Hi ha un clima que està demanant-ho per l'amor de Déu.
Per altra banda, i això vull deixar-ho ben clar, l'actitud personal d'un delinqüent o les trames mafioses d'uns partits polítics, no fa perdre legitimitat al dret d'autodeterminació d'un poble per decidir lliurement el seu futur.
Faltaria més que damunt de suportar a gent de corbata que ens furta la cartera, l'utilitzaren ara en defensa de la uniformitat espanyola.
Per acabar, he de citar el malaurat Josep Lluís Bausset, que entenia l’ètica d’un altra manera, que era un exemple de coherència, i Pujol va voler fer-li una gràcia assistint al seu homenatge. La malifeta de Pujol és una bufetada a la memòria de Bausset. L’homenot de la Ribera Alta, si tinguérem la sort de tindre’l entre nosaltres, en assabentar-se de la pujolada no haguera pronunciat cap qualificatiu malsonant, però amb eixe llenguatge no verbal que tenia, haguera fet una expressió de cara capaç de sobrepassar el desposseïment de qualsevol dignitat honorífica.
|