La xarxa mediàtica té tant de poder que a hores d'ara crec que no hi ha cap persona que no s'haja assabentat que l'Església de Roma té un nou Papa. Sembla que quasi tots estan contents de l'elecció, no sé si pels mèrits personals que té, o per l'Esperit Sant que l'ha triat. Vaja per davant el meu respecte a l’elecció, però em dona la impressió que la multitudinària gentada que esperava a la plaça de sant Pere, hagueren acceptat qualsevol altre que hagueren triat. No se perquè, les cares que es veien hagueren manifestat la mateixa alegria i satisfacció. Entenc i accepte, que molta gent pensa que el càrrec per si mateix dona infal·libilitat, però, he de manifestar que en som molts, que pensem que fa falta alguna cosa més que la mà de l'Esperit Sant per governar una institució de tanta repercussió mediàtica.
De moment Francesc ha dit que vol una Església pobra. Home, salvant el temps i la distància, els valencians tenim una cançó popular molt expressiva que comença en allò de «ma mare diu que em faria» i acaba en el que tots sabeu: «gos que lladra no mossega». Tots els arquebisbes de València que hi han hagut després de Marcelino Olaechea, han promès aprendre a parlar valencià. Ningú ho ha fet. Vull dir en açò que tenim precedents d'alts jerarques de l'Església, i de fora, que no han complit la paraula.
Per altra banda, caldrà que assumim les llums i les ombres del tarannà de Francesc, i la implicació, o no, que ha tingut en la dictadura militar d'Argentina. No poden tirar pilotes fora. En els temps actuals que vivim, ja no creu ningú en contubernis marxistes, ateus i jueu maçònics. És difícil negar històries tan recents d'una persona pública, havent-hi tants testimonis pel mig i hemeroteques. Una cosa és innegable: la homofòbia i símptomes misògins que manifesta, fa que Bergoglio no té tanta singularitat com estan dient.
Caldrà assumir l'error, si és que l'hi va haver, de no alçar suficientment la veu contra el genocidi de la dictadura militar. Caldrà llevar-li morbositat al tema, si, però no negar-lo ni amagar-lo. Els que hem arribat a madurar en anys, hem viscut l'estat de terror dels anys quaranta i cinquanta, i hem conegut una Església callada i còmplice. És una taca negra que té l'Església espanyola que podran perdonar-la, però mai podrà oblidar-se perquè allò que ha passat és inesborrable.
Cal assumir les actituds que cadascú ha tingut i no excusar-se en el muntatge d'un complot per desacreditar. Cal una actitud responsable i acceptar el lloc d'on ve monsenyor Bergoglio. Al cap i a la fi, té poca importància d'on ve, el que val per a mi és, on pretén anar. Si és capaç o no, de fer una bona neteja en la cúria romana que està envoltada d'un marró molt gros. O de mobilitzar el bisbes perquè milers i milers de Kikos isquen al carrer per demanar protecció als emigrants que s'han quedat sense targeta sanitària i als desnonats que s'han quedat sense casa i endeutats. O per tantes i tantes famílies que estan vivint de caritat i el que volen és justícia. O per milers i milers de joves que caminen per un perillós penya-segat sense saber on van.
Francesc podria tindre la clau per donar un cop de mà i sanejar la moral de la societat que està molt desacreditada, denunciant les malifetes dels banquers i «xoriços» en noms i cognoms i fer-los entendre que no hi ha perdó si no tornen els diners. Vull no perdre l'esperança i que en un temps prudencial puguem veure si és de veres el que diu i pareix.
No està mal recordar la pel·lícula «Les sandàlies del Pescador», basada en la novel·la de Morris West, per suggerir que a voltes la ficció té molta més lògica que la realitat. És colpidora, pel simbolisme que té, l'escena quan el Papa de ficció, Kiril Lakota, pren la decisió de gastar tota la riquesa de l'Església per eliminar la fam al món i evitar una gran guerra, encara que després haguera de viure de mendicar.
De qualsevol manera, són els creients qui han de dir l’última paraula. Estan jugant-se la recuperació de la institució, el prestigi, el respecte, l’autoestima, etc.
|
