Durant el segle XIX van haver-hi convulsions socials i polítiques de tota mena, algunes tan violentes que van fer arrossegar l’alcalde «Pelletes» pels carrers d’Alcoi. Això és un fet històric inqüestionable que cap erudit serà capaç de rebatre. Tampoc parlaré de la Revolució del Petroli ni de la confederació de la Corona d’Aragó per si de cas la universitat on he anat m’ha fet aprendre extravagàncies diferents.
Del que sí que parlaré és de la premsa en valencià que va ser molt capdavantera al País Valencià. Per descomptat, accepte de bestreta que algú pot saber d’aquest tema més que jo. Així i tot, el que pretenc, i us propose, és retre homenatge a la primera premsa feta en valencià que aquest any passat es compliren 175 anys de la seva aparició. Era un periòdic que es deia «El Mole» fundat el 1837 i considerat el primer periòdic de l’Estat espanyol escrit en llengua no castellana, encara que hi ha algun escrit o paràgraf, molt pocs, en castellà. En aquella època, no hi havia normativa ortogràfica del valencià, i per tant «El Mole» significava el mot valencià «el motle». El segon periòdic va ser a Barcelona, «Lo Verdader Català», el 1843.
«El Mole» fou iniciativa de Josep Maria Bonilla i Martínez, que era el seu director, un agut pamfletista, polític i poeta popular. Aquest periòdic va estar al carrer de 1837 a 1870, però amb llargues absències per haver estat prohibit pels absolutistes. En realitat sols va estar nou anys, i no complets. En la presentació del periòdic deien literalment que feien: «profesió de fe que es constitusió, llibertat, independencia de pensar, sinse partit algú, ni viu ni mort…» Tenia un caràcter especialment satíric, desguitarrat i era un prodigi de vivacitat i burla, per la qual cosa va haver de suportar persecucions i censures, suspensions i denúncies, de governs i de l’Església catòlica. Això sí, era d’ideologia liberal capdavantera. La història ens demostra a tothora, que els governs conservadors, que a alguns els fa tanta gràcia, sempre que han tingut l’hegemonia del poder polític, han retallat les llibertats. Tot i així, «El Mole» era molt ben acceptat per la societat d’aleshores, i el 1840 tenia tres mil subscriptors.
Manuel Sanchis Guarner, tot i reconèixer la seva línia patriòtica i nacional d’«El Mole», no l’enquadra dins la premsa de la Renaixença perquè el principal objectiu del periòdic no era l’estètica literària sinó fer proselitisme polític liberal.
Durant els anys que «El Mole» va estar editant-se, van haver-hi cinc èpoques diferents amb xicotets detalls poc significatius. Vull destacar la segona etapa pels anys quaranta que, potser per tal d’evadir la censura, cada exemplar eixia al carrer amb un nom diferent: «El Verderol», «El Colomí», «El Trull», etc., encara que la línia editorial era la mateixa. Col·laboraven en el periòdic, a part del director, Pascual Pérez Rodríguez i Josep Bernat i Baldoví, tot i que signaven sempre amb pseudònims.
Per finalitzar, cal contextualitzar l’època políticament i socialment, encara que siga de manera esquemàtica. En el moment d’aparèixer «El Mole», any 1837, estava vigent al País Valencià des del 1833 l’estructura política i administrativa de les tres províncies. Anteriorment, durant el trienni liberal (1820-1823), hi havien hagut quatre províncies, una d’elles Xàtiva, però, en restaurar l’absolutisme, va ser desestimada la quarta província.
També esdevingueren les diferents lleis de desamortització. Finalment, encara va conèixer la revolució dita «la Gloriosa», que va iniciar el sexenni democràtic (1868-1874). Fou precisament en aquesta època, 1870, quan «El Mole» va desaparèixer definitivament. Encara havia de nomenar-se rei d’Espanya Amadeu I de Savoia i proclamar-se la República el febrer de 1873. El mateix any en arribar l’estiu, esclataria la revolució d’Alcoi.
Em va fer goig descobrir la iniciativa valencianista d’aquell periòdic, per mi desconeguda, precisament ara que no són valorades suficientment les arrels valencianes. Els estudiosos poden escorcollar aquesta col·lecció en la Biblioteca Valenciana Digital (<bivaldi.gva.es>).
|
