Cada dia és més difícil a la classe política amagar la fallida econòmica en què ha situat l’Estat. A més, ho fan mantenint privilegis i corrupcions de minories d’una manera sistemàtica. Estem convençuts que els qui mouen les finances internacionals és aquella trilateral (us en recordeu?), un mític grup financer de no més de vint persones que movia el món com si de titelles se tractara. Actualment s’ha sofisticat més l’hegemonia del món financer, però les dificultats econòmiques que estem passant cal fer responsables també els polítics que ens governen. Davant del poder financer podem sentir-nos impotents, però davant de la classe política podem tindre la clau. Per això, hem d’estar convençuts que el sistema democràtic té més mecanismes que aquells d’emetre el vot cada quatre anys. El vot no és cap xec en blanc per a ningú, i això no sols han d’acceptar-ho les majories absolutes, també nosaltres hem de creure’ns-ho de debò i buscar altres vies.
Estan arribant-nos corrents d’opinió de la premsa alemanya que qüestiona allò que volen vendre’ns ací els polítics i alguns mitjans d’informació. Pot ser que la Merkel no siga la mala de la pel·lícula, com diuen. Pot ser que els financers europeus no siguen solament usurers que volen ofegar-nos per guanyar més diners. Atenció!, de cap manera vull dir que la Merkel és una germaneta de la caritat i els financers son deixebles de Charles de Foucauld, no; que cap persona mal interprete el que hi vull dir.
Les coses a voltes no són blanques o negres, i cal descobrir-hi matisos. Sembla cert que Espanya i els seus governants estan en mans, i són fidels servidors, de l’oligarquia econòmica i financera. Però, també podria ser que les altes finances europees i internacionals creuen que Espanya no pot rebre cap diner sense que hi haja un canvi radical en l’estil i la gestió d’administrar. Per no perpetuar la crisi i deixar endeutats els ciutadans de menys recursos durant generacions, s’ha de fer una reforma estructural de l’Administració de les autonomies i grans ajuntaments. S’ha d’augmentar la participació dels ciutadans en les decisions polítiques. S’ha d’obrir un període de reflexió per a sotmetre a referèndum un nou model d’Estat. S’ha d’escoltar, a més dels partits minoritaris, les diferents plataformes cíviques entre les quals estan les d’ensenyament, les de sanitat, les que defensen la llei de dependència, el moviment 15M, els de iaioflautes, etc.
Les entitats financeres de la CAM, Bankia, entre altres, cal deixar-les enfonsades una volta que siguen sotmesos a responsabilitats els culpables de la fallida. Perquè n’hi han. Els diners amb què volen revitalitzar-les, eludint complicitats polítiques i financeres, que siguen invertits en sanitat, educació i dependència.
Que s’anul·le de manera fulminant els 1.800 milions € en despeses de defensa que no aprofiten més que per fer espectacle desfilant. Que s’anul·len les empreses públiques que han estat muntades únicament per enxufar més de mig milió de familiars i amics de polítics sense cap control ni fiscalització. Revisar els substanciosos i duplicats sous a polítics, i suprimir dietes ara mateix als diputats que tenen casa a Madrid i cobren 1.838 € mensuals per desplaçaments.
La «festa permanent» que practica l’Administració ha d’acabar-se. L’època que lligaven els gossos amb llonganisses ha tocat fons. Ha sigut un gran error fer retallades als sectors més desgraciats de la societat. Enfronteu-vos a la realitat i comenceu vosaltres a retallar-vos, és per on havíeu d’haver començat. Els grups financers seran usurers i aprofitats, però no són badocs i saben on s’ha de tirar mà a la tisora. Henry Ford, un empresari americà molt espavilat de primeries de segle XX, ja ho va dir: «Cada un dels meus empleats ha de tindre un cotxe». I mai no hagueren tingut un cotxe sense uns sous que els convertia en consumidors.
Retallar sí, però aneu amb compte i mireu a qui; ha! i no convertiu la policia en botxins defenent els vostres errors.
|
